Gelida, la farga de Vulcà

Com que no ens en sortiríem per molt que ens hi poséssim, no som aquí per descobrir la sopa d’all. I sabem que el Gelida no necessita cap recomanació perquè presisament ara està més de moda que les ulleres de pasta. És estranya la vegada que no el trobis ple, tant per esmorzar com per dinar dinar. Però ens queda tan a prop del centre d’operacions i ens agrada tant, que no podem consentir que ens falti al currículum d’aquesta andròmina de blog.

Per moltes vegades que hi vagis, el Gelida mai deixa de meravellar-te. I això que a primera vista no té res. No té l’encant dels locals ben reformats d’ara. La decoració, per dir-ne d’alguna manera, és plana i sembla un fill bastard dels anys setanta. Amb prou feines hi queden vestigis del celler que havia estat abans. Potser la gran fotografia emmarcada d’una formació immemorial del Barça o les bótes que sobreviuen prop del sostre amb vins dins de la panxa tan edificants com els de la mateixa Gelida, de Gandesa o del Priorat. I els porrons amb els quals te’ls serveixen a taula, esclar.

El fet és que el lloc bull dins d’un foc que pots fer teu amb molta facilitat. És una afer de família, la mateixa que el porta des de l’any 1947. Els clients hi mengen a taula compartida sense problemes i agraeixen la complicitat dels cambrers, que porten allà anys i panys i tenen més gràcia que ningú. Tot plegat fa caliu.

De tots els racons que hi deu haver al Gelida, el que ens sap més greu no haver vist és la cuina. Ha de ser el taller més frenètic que li queda a l’Eixample. Els plats surten a tota velocitat. Per això, la recomanació clàssica és que, encara que es trobi de gom a gom, no s’hi val a desistir. El local és mes gran i té més circulació de personal del que sembla. Et trobaran lloc per seure molt aviat.

Però, òbviament, del que es tracta és d’omplir-se la panxa i fer-ho de gust. Si pot ser, a un preu raonable. Com en tants altres llocs que porten la cuina de mercat tradicional a la sang, aquí no hi ha menú, sinó una llista enorme de plats de sempre i del dia. Les racions no són monstruoses, però, fet i fet, pots dinar amb tres plats i encara et surt barat. El braó, les galtes i les diferents versions de bacallà són els únics que passen -per cèntims- de quatre euros. La majoria no arriben a tres.

Només hem esmentat tres de les especialitats fortes de la casa, però també tenen molt predicament el fricandó i el capipota, o l’amanida de la casa, que inclou musclos i conserves saboroses com l’anxova i la carxofa. Evidentment, la paella és obligada els dijous i, si no, hi ha clàssics com el conill al forn, les sardines, els pèsols, algun peixet del dia i tota la bateria de receptes domèstiques que van des de la carn arrebossada fins a les salsitxes amb tomàquet.

Si fos per nosaltres, tocaria Gelida avui i demà. I demà passat també. I l’altre.

Preu: 1 paella, 1 pèsols amb carxofes, 1 fricandó, 1 flam de mató, 1 porró, 2 cerveses, 1 tallat, 1 carajillo J&B – 21 euros

Bar Bodega Gelida: [mapa] [934537997]

La Parra, excursió al centre de la terra

Vas pujant pel carrer de Sants, vorera Llobregat, una mica més amunt del mercat; tombes una cantonada i agafes la baixada. Tot d’un plegat aterres en un racó que no sembla d’aquest món. Podria ser la Catalunya interior. O el Llenguadoc. O la Toscana. Sempre a l’interior. Si no fos per l’emparrat que fa de menjador al fresco i del qual va treure el nom fa més d’un segle, quan era una fonda, la Taverna La Parra pràcticament no existiria per als ulls del vianant. Però hi és i per dins encara és millor.

Trepitges rajoles poroses, t’envolten parets de maó i guix gastats i t’asseus en una taula de fusta que pot ser més vella que tu, davant d’uns plats decorats com els de ca la iaia. En el trajecte has passat entre calaixeres i bótes i una barra de marbre que ja no tenen edat. I allà mateix hi ha un graella que sembla un momument a totes les classes de carn que et puguis imaginar. Alimenta només de mirar-la.

A diferència de molts altres restaurants de carn a la brasa, mirar la carta de La Parra i fer una tria és una tasca difícil. Pots començar per les típiques verdures de temporada, com calçots, carxofes o un variat de bolets. També hi ha embotits i formatges artesans i un entremès de la casa anomenat “Plat barrejat i divertit”. Xató, escalivada, anxoves, esqueixada, trinxat, cargols, faves tendres… El manual complet, però dissenyat amb personalitat pròpia. Proposen curiositats com la fideuà amb bolets o una amanida de carxofes i tomàquets Raf amb festucs.

A més de graella per a la botifarra, el conill, el xai, els peus de porc, les galtes de vedella, els filets o, fins i tot, el poltre de la Cerdanya, hi ha fogons i forn per fer ànec i cuixes de xai. L’oferta de guisats és justa però gustosa, plena de prunes, cireres, raïm, panses i pinyons. Per cert, que també tenen peix. Unes gambes de Palamós? Doncs va. I no us oblideu de preguntar què és la “Llauna a la taula”. Tot són raons per repetir la visita.

Preu: 1 bolets, 1 secret ibèric, 1 ànec amb cireres i raïm, 2 hamburgeses, 2 coca amb tomàquet, 1 mel i mató, 1 pastís de xocolata, vi de la casa, 2 canyes, aigua, 1 tallat, 1 carajillo J&B – 85,40 euros

Taverna La Parra: [mapa] [facebook] [web] [933325134]

Carlota Akaneya, traducció adaptada

“Un dinar terrible. On s’ha vist un restaurant on t’ho hagis de cuinar tu mateix!” No són paraules d’aquí. És en Bill Murray fent ús del seu sarcasme inimitable per derivar un dels moments més tensos de “Lost in Translation” en un dels més tendres i, així, acabar d’enamorar l’Scarlett Johansson. L’escena ens arriba transportada directament de l’experiència d’haver sopat al Carlota Akaneya, aquell local tan curiós del Raval que s’especialitza en la barbacoa japonesa (sumiyaki). I no té res de terrible, és més aviat entretingut. Divetit i tot.

Entre les moltes especialitats que cohabiten en una gastronomia tan insospitadament rica com la nipona, una de molt típica és la dels restarants on et porten el menjar cru -condimentat o marinat, com a molt- i tu mateix, al teu gust, te l’has de passar per la graella que hi ha a la mateixa taula on seus. Doncs això exactament és el que fan al Carlota Akaneya.

Fan honor a la tradició, però es veu que tenen molt present el racó del món on s’han instal·lat i per això a la carta -que ve amb imatges de les viandes crues- s’hi troben plats pensats per a ciutadans de Barcelona i del món. Hi ha entrants ja cuinats entre els quals, a més dels habituals fideus, gyoza, arrossos i sopes, desfilen el pa amb tomàquet i les papates braves. Entre les carns també ofereixen talls curiosos, com l’entraña argentina, la botifarra catalana i, fins i tot, la xistorra. A més, per beure et poden fer una sangria de sake.

Res d’això resta crèdit a l’autenticitat del lloc. Amb permís de la tonyina i algun marisc, la carn és l’oferta predominant, potser perquè resisteix més bé l’acció dels clients maldestres sobre el ferrro roent. Sempre en talls fins i delicadament presentats, s’hi pot triar desde llengua de vedella fins a pollastre marinat amb soja. Per descomptat, també hi ha peces nobles, com el Kobe, al qual hem d’atorgar tota l’autenticitat possible si el jutgem pel preu (50 euros els 220 grams), la causa principal de què ens n’haguéssim d’abstenir.

Amb tota la finura que inspira -amb les fotografies signades d’en Ferran Adrià o en Sandro Rosell que hi ha la paret, entre altres detalls-, anant-hi amb compte es pot sortir del Carlota Akaneya sense prendre mal a la butxaca. Les racions són tan lleugeres com es pot esperar del tarannà japonès, però amb dues racions de carn, dues de peix i un combinat de verdura i bolets, una parella en surt contenta per un preu més que acceptable. I t’ho passes la mar de bé generant desatres i combustions inesperades a la graella.

Preu: 1 entrecot, 1 pollastre marinat, 1 gambes, 1 tonyina, 1 verdures i bolets, 1 vi blanc, 1 flam de mascarpone, 1 carajillo J&B, 1 tallat – 48,70 euros

Carlota Akaneya: [mapa] [web] [facebook] [933027768]

LaLola, un oasi a la gepa del monstre

Quan el boca orella et va insistint que hi ha un lloc on es menja bé dins d’un centre comercial i que, a més, el tens tan a prop de casa, què passa? Doncs que acabes cedint al marro i et fas coincidir el dia que has de fer algun recadet a Las Arenas, aquella plaça de toros redissenyada com una base lunar de sèrie B, per invertir-hi l’hora de dinar a LaLola.

Situat en el passeig circular de la cúpula, s’ha de fer notar que el local és tan horrorós com la resta de restaurants franquiciats que l’envolten. Sembla un xiringo del Port Olímpic i té rètols d’ofertes de sangria i paella per tot arreu. S’entén que cal atraure el guiri per amortitzar l’espai, però ens agrada pensar que el turista en qüestió, sense haver-ho sospitat, es toparà amb la sangria més gustosa i la paella més fresca que pugui entrar en la imaginació d’algú que no coneix el terreny.

Per si de cas, no vam demanar ni una cosa ni l’altra, però l’experiència ens acaba de fer defensar qualsevol cosa que es pugui triar de la llista de platets i tapes descrita en els estalvis de paper que hi ha plantats a taula.

És una llista sense massa pretensió, amb les quatre entrades divertides, conserves per vermutets, unes quantes variants d’ous trencats, tapes de peix comunes, croquetes i una mica de segons plats potents (i sempre típics). S’hi nota un esforç per oferir producte de qualitat a un preu competitiu i amb una presentació juganera, que t’entri bé pels ulls quan t’ho posen al davant.

Si mai us trobeu atrapats amb un budell buit dins del centre comercial, LaLola és, definitivament, el lloc on heu d’anar. Si pot ser, a l’hora de dinar en feiners, quan s’hi pot estar ample i tranquil, no com en les hores puntes de consum del cap setmana. A més, és quan fa un menú de migdia força interessant.

Preu: 2 ous trencats amb pernil, 1 anxoves, 1 calamars a l’andalusa, 1 musclos al vapor, 1 coca de vidre, 4 canyes, 2 Trinaranjus, 1 tallat, 1 carajillo J&B – 63,80 euros

LaLola de Las Arenas: [mapa] [web] [facebook] [twitter] [hola@laloladelasarenas.com] [934255714]

Nou Celler, quan la tradició es refresca

No sabem per què, quan anem de restaurant per Barcelona, així, com de celebració, entre les tries favorites mai ens surten llocs famosos dels d’ara, o que estiguin recomanadíssims a totes les guies de l’últim de l’últim. El Nou Celler seria un cas, potser per sort. Perquè és un establiment amb més de 50 anys d’història i qui el coneix ja sap a què va. O perquè té una localització privilegiada on els passavolants i els turistes hi entren sense ni adonar-se’n i generalment marxen amb aquella sensació de “doncs, mira, l’hem encertada”. Potser ni calen, les recomanacions.

El Nou Celler està situat en un palauet del segle XVIII que és patrimoni artístic de la ciutat, té dues entrades -la principal, pel carrer Princesa, i l’altra, per Barra de Ferro- i presenta un ambient curiós entre noble i rústic, que s’ha modernitzat els últims anys al passadís de la barra i la cuina. Tanmateix, ho té tot per rebre l’etiqueta de “típic”.

L’oferta sempre ha estat de cuina tradicional catalana, però després d’haver estat tancat fa uns anys, la següent generació de la casa va reformular la proposta i la va actualitzar als temps que corren, fent-la qui sap si més fina, o mes “gastro”. El cas és que la essència és la de sempre.

A satisfacció plena, en diverses visites ens hi hem fotut unes quantes receptes de bacallà, escudella, canalons, calçots, xató, tota mena de carns de la terra -fins i tot civet-, peix i marisc de platja, postres de músic. Un desfici.

A més, com la zona ho deu reclamar (és a tocar del museu Picasso, amb la munió de guiris que això comporta), el Nou Celler també és un bon lloc per fer tapes, en versions ben parides, especialment les més típiques estil calamars a la romana o peixet fregit.

Preu: A la carta pot oscil·lar entre 25 i 30 euros per barba. Ofereixen diversos menús: el del migdia surt per 10,80. De nit i cap de setmana, n’hi ha entre 20 i 30, I el de tapes, 17,50.

Nou Celler: [mapa] [facebook] [933104773]

El Pràctic, a parar l’orella

Diu que en aquest país, i a part de l’estranger, si compres un número de la rifa segur que et toca un restaurant obert per algun cuiner que havia treballat a elBulli. Bé, a Barcelona aviat passarà el mateix amb els garitos de tapes finolis dels germans Adrià, que acaben d’inaugurar un de fusió peruanojaponesa, o nikkei, el Pakta. Però com aquí sempre anem de cap per avall, ens en vam anar gairebé fins a l’Hospitalet per provar el conegut Bar El Pràctic, de l’Andrés Huarcaya, que és un senyor peruà de veritat.

El primer que s’ha de fer davant d’El Pràctic és no deixar-se enganyar per l’aspecte de barpepe que té des de fora. Passa el mateix a dins, on la decoració és tan modesta que sembla l’original d’abans que el traspassessin. I no té pretensions molt més enllà. No hi ha estovalles, sinó estalvis de paper, i la carta te la descriuen en una pissarra. Això sí, tenen fotos emmarcades del propietari amb en Ferran Adrià (i d’alguna altra celebrity en plan casual) i fins i tot un davantal signat.

El que fan no és estrictament peruà, però sí tenen una sèrie d’especialitats que marquen la diferència. La més famosa és la tapa d’orella de porc cruixent, un plat difícil de descriure més enllà del mateix nom, però que és obligat tastar tot i sabent que te l’enduràs fins a casa enganxat a les dents. L’altra és el cebiche, però el dia que hi vam anar no tocava.

La carta va variant. El que hi havia en aquests dies era una varietat de mojo picón, wanton, salmorejo, yakitori, teriyaki i rocoto. Això últim és una mena de pebrot peruà molt i molt picant.

Si hi vas al migdia, l’obligat és el menú “Práctico”, que a onze euros resulta satisfactori. Una altra cosa és que et demanis una tapa per anar fent boca i un gintònic de gengibre (n’estan molt orgullosos) per acabar. Aleshores sí que se’t dispara el compte.

Per sopar els feiners i els caps de setmana es pot optar pel menú degustació. Ens alegra que no sigui una desfilada de deconstruccions, escumetes i ingredients cremats amb hidrogen líquid. Més aviat, hi sol haver tapes senzilles, però fetes amb enginy i a base d’una bona matèria primera. Musclos, croquetes, broquetes de carn, peixet… Així, sí.

Preu: 2 menús de migdia, 1 orella de porc cruixent, 2 canyes, 1 gintònic – 40 euros

Bar El Pràctic: [mapa] [facebook] [933315644] [elpractic@telefonica.net]

L’Amadeu, el bar dels plats únics

Al rètol del carrer, de manera oficial, hi posa Bar Amadeo, però al barri tothom el coneix per l’Amadeu. És el local del primer tram d’Entença, abans de Mistral, amb un tancat metàl·lic, l’únic detall que el salva de ser imperceptible per al vianant i que, segons com es miri, pot semblar una cosa lletja o pintoresca. També és un d’aquells bars que fa ràbia treure de l’anonimat. Esclar que, amb els cinquanta anys d’història que deu tenir, ara no descobrim res.

L’Amadeu es un d’aquells bars que havien nascut com a cellers (i encara en fa la funció). Conserva les bótes i les aixetes (llàstima que la nevera d’obra i fusta ja no hi sigui) i té un públic genuïnament bodeguer que s’hi passa a fer la xerradeta o el vermut. També hi ha dones ja granadetes que passen a fer el tallat en got abans d’entrar a treballar al locals de copes que hi ha al voltant.

L’ambient és de parroquians consistents i endurits per la vida. Pràcticament sempre hi trobareu la mateixa senyora octogenària dinant a la taula del racó. Però ella no és l’única culpable de que la mitjana de d’edat sigui alta. És gent que es mira amb estranyesa les cares noves. Si de cop el bar se’ls omplis de hipsters, potser tindrien un cobriment.

Però la veritat és que a l’Amadeu s’hi està molt bé. D’alguna manera, queda arrecerat de l’activitat del Paral·lel i la Gran Via i al migdia, quan el barri s’atura, transpira calma. Estant en una de les dues taules que fan de terrasseta, de vegades ni es percep el trànsit.

Ara és un bar d’esmorzars de forquilla i, sobretot, de dinars. Per com s’hi menja de bé i per la quantitat de les racions, és un lloc de preu més que acceptable. I amb el valor afegit de tenir una oferta casolana, fins a un punt gairebé integrista, la qual cosa s’ha d’entendre com un elogi rendit.

Com a molts restaurants de la zona, no fan menú, es dediquen als plats del dia, que solen ser recorrents i que arriben a la panxa amb prou contundència per servir de plat únic. De fet, els entrants no serien el fort de l’Amadeu. Poca verdureta, si no fa la funció d’acompanyament.

La selecció d’especialitats és típica, elaborada amb ofici, i va del bacallà amb samfaina als peus de porc, passant per l’escudella i carn d’olla, la tripa i el capipota, cigrons amb botifarra o, fins i tot, ternasco aragonès.

A més, sempre es pot recórrer a comodins com la carn de mercat (botifarra, costelles) mentre el gènero no es vagi acabant. Perquè, això sí, convé no presentar-s’hi massa tard, que la cuina es va buidant i a segons quina hora ja no et queda res a triar.

Preu: 2 cigrons amb botifarra, 1 quinto, 1 aigua, 1 vi, 1 tallat, 1 carajillo J&B – 16,75 euros

Bar Amadeo: [mapa] [934242344]