La Cala del Vermut, una de dues

Posted on 23 maig 2012 by

Ja que hi som, encara ens quedem una mica per les parts menys transitades del Gòtic. Una cantonada més enllà del Mercè Vins hi ha un lloc curiós, gairebé pintoresc -tot i no ser tan antic com sembla- per fer el vermut. En realitat, en son dos, situats a pocs metres de distància l’un de l’altre al carrer Magdalenes. Tots dos tenen el mateix nom: La Cala del Vermut. No es pot ser més autoexplicatiu.

La Cala del Vermut: combinat

Per alguna raó, al local que hi ha més abaix, fent cantonada amb Copons, el personal és una mica borde (tot indica que són els amos), així que és més ercomanable anar al de Magdalenes 6, que porta el sobrenom de “Cala del Goig” i hi despatxen uns nois la mar de simpàtics.

El carrer en qüestió és un lloc de pas ideal entre la part alta de Laietana i la Catedral, però queda lleugerament aïllat del circuit més turístic, amb la qual cosa t’hi pots estar relativament tranquil encara que sembli ple. Té un detall molt bo: no hi ha taules, així que la gent no s’hi apalanca massa. Et prens el que venies a buscar, et relaxes una mica i de seguida tornes a estar fent via. A més, el local està tot obert de cara al carrer i sempre tens la sensació d’estar-te fora, a la fresca, però en un ambient de bodegueta.

A dins, totes les parets estan cobertes de fotos antigues de platges i cales de la Costa Brava. Al fons hi ha una petita barra on s’hi amunteguen les quatre tapes que tenen. Molta conserva (no només de marisc), alguns fregits (sembla que a l’altre local en tenen més) i embotits. I, esclar, el vermut. L’estrella és l’Yzaguirre Reserva, però també tenen vermut d’aixeta i molta cosa d’estil Perucchi, Pascali o Lacuesta. Tot correcte, excepte el preu.

Preu: 1 combinat, 3 canyes – 14 euros

La Cala del Vermut: [mapa] [web] [933179623]

Publicat dins de A l'estranger, Gòtic, Tapes, Vermutets | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Mercè Vins, la cuina de la mama

Posted on 17 maig 2012 by

Sortint del Portal de l’Àngel, anant una mica més enllà del núvol de guiris que es forma cada dia i cada nit al 4 Gats, arribes a la cantonada d’Amargós, un carrer estret que, en el mateix tombant, amaga un racó d’aquells que fixarien l’atenció d’un Josep Pla.

Mercè Vins: rètol

Crida el vianant amb un rètol senzillot, una fulla de vinya, tota verda i grossa, amb el nom del local a dins: Mercè Vins. En un altre temps devia ser un celler, o alguna cosa així. A dins l’ambient és de casa antiga catalana, tot el que t’envolta és pedra, rajola gastada i hi ha una d’aquelles barres amb superfície de marbre que són la nostra debilitat.

És difícil imaginar-se un local amb l’espai més ben aprofitat. Amb prou feines es pot caminar entre la mateixa barra, les taules de l’entrada i la gent que fa cua. Ni ha una, petita, que queda enquestada a la paret com una capelleta. Al fons, una escala minúscula porta a les golfes, on el menjador continua i acaba penjant d’un balconet.

Convé anar-hi d’hora si s’hi va a dinar, o pots acabar en la llista d’espera fins a passades les 3 de la tarda. Gran part de la clientela sembla habitual, fins i tot fidel, però també t’hi trobés algun turista que ha fet diana sense proposar-s’ho.

Al Mercè Vins tot és normal i corrent. A les taules hi ha estalvis de paper, dels que diuen “bon profit” en quatre idiomes, i tovallons dels de bar, que tenen d’especial els dispensadors artesanals que els contenen.

No hi ha pretensions, ni complicacions rebuscades, cosa que parla per començar de la cuina de la Mercè, que té com a principals virtuts la honestedat i el fet que tot li surt molt i molt bo. Sol anar directe al tall, que sovint és l’única manera de fer. Hi ha cuiners que no entenen els plats que fan sense que hi hagi espirals retòriques, però, als d’aquest restaurant, el que més se’ls nota és el carinyo.

La definició seria “menjar casolà” i, com ha de ser, les especialitats rematen la descripció de la millor manera: croquetes, , bacallà, “callos picantets”, papas amb mojo picón, pinxos morunos i, en general, cuina ecològica i de mercat, tirant a catalana.

El menú del migdia et deixa indecís, sempre demanaries més d’un primer o d’un segon. A més, els amants de Mercè Vins en destaquen molt els esmorzars de forquilla i d’entrepans especials de la casa. Si ho voleu comprovar, obren de molt bon matí. Però no hi aneu a sopar, que ho trobareu tancat.

Preu: 2 menús, 1 canya, 1 carajillo J&B – 25,75 euros

Mercè Vins: [mapa] [933026056]

Publicat dins de A l'estranger, Bocates, Esmorzars de forquilla, Gòtic, Menú, Restaurants | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

La Pepita: la tapa, el bocata i més enllà

Posted on 9 maig 2012 by

Teníem La Pepita a la wish list de l’Estranger de feia molt temps i, un cop fet el fet, ens queda clar que les espectatives, si són altes, resulten el doble de satisfactòries quan s’acompleixen. La fama que aquest petit restaurant de Gràcia s’ha guanyat en poc temps sembla més que merescuda. Anem a pams.

La Pepita: ventresca de tonyina encebada amb tirabecs

El local té un aire modern i elegant i des de l’entrada et fa la sensació que és un afer de família -al voltant del xef, Sergio Andreu, deixeble d’Alberto Herráiz, del Fogón, a París- i el tracte que t’hi dispensen és tan familiar com lògic.

Les guies en línia estil Trip Advisor han fet que estigui intransitable gairebé sempre els caps de setmana, però qui s’estimi més sortir a dinar que a sopar pot arriscar-se a anar-hi fins i tot sense reserva.

Un encert: a la barra se li dóna importància, així que no us dolgui seure-hi si no trobeu taula. Està preparada perquè t’hi sentis còmode i té un enorme mirall a la paret que deixa ben clar tot el menú de tapes i recomanacions. A més, el local tempta de mala manera a anar-hi simplement a fer l’aperitiu: gintònic i olives, vermut amb anxoves de la casa, una canyeta amb l’ensaladilla Pepitovska…

La llegenda explica que el nom del restaurant s’inspra en els entrepans de carn, dits en castellà. Aquí, el món del bocata i la possibilitat d’explorar-lo són un dels temes d’interès centrals. En diuen “pepitas” i tenen ingredients quasi arriscats, tant com textures insospitades.

Quan te’l posen a taula, el menjar sol enamorar a la vista, sembla quotidià i refrescant alhora i, un cop sota el paladar, compleix el que propmetia. A la carta no hi ha gaire cosa que se surti d’un menú de tapes tradicional, és la imaginació davant la cultura popular el que li dóna el millor plus. Una part important és herència del Sud (altre cop la família), com el cazón a l’andalusa amb maionesa de llima, o el postre de “mel(oja)” i mató (amb carbassa i pipes).

Així, els Andreu són inventors de conceptes amb gràcia, com les “tapalatas”, que combinen una tapa en conserva i una de cuina. Si hi afegeixes l’ensaladilla i unes croquetes, et queda un “trifàsic”. També tenen la VIC (“very important croquette”), que està feta d’ibèric i és enorme. I podríem seguir parlant de les croquetes de pollastre rostit (s’hi masteguen trossos!), l’amanida de tonyina, el montadito de tartar o la varietat d’ous al plat, però no acabaríem mai. Veus els noms escrits a la carta i et semblen plats de tota la vida, el curiós és que quan els tastes et sembli que ho fas per primer cop.

Preu: 1 cazón a l’andalusa amb cogollos i maionesa de llima, 1 croquetes de pollastre rostit amb romesco, 1 ventresca de tonyina encebada amb tirabecs, 1 montadito de steak tartar, 2 ous ferrats amb pernil ibèric i patates, 1 mel(oja) i  mató, pa amb tomàquet, aigua, 3 canyes, 2 vi negre, 1 tallat, 1 carajillo J&B – 66,45 euros

La Pepita: [mapa] [web] [facebook] [info@lapepitabcn.com] [932384893]

Publicat dins de A l'estranger, Bocates, Gràcia, Restaurants, Tapes | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Bar Bodega Salvat, vermut i anxova

Posted on 27 març 2012 by

Sants és un dels pocs barris de Barcelona que encara no ha saltat a la categoria de hype, però domen-li un anyet i aleshores ja veurem. Ara que s’han posat de moda el vermut i les anxoves de la casa que sigui, només és qüestió de que es porti el fet de prendre-se’ls en llocs amb caràcter, o autèntics (res de casual ni de disseny, vaja).

Bar Bodega Salvat: anxoves

Els carrers de Sants encara són un dels paisatges on més bodegues d’antic en estat pur es poden trobar. Alguns són centenaris i se’ls nota cura en respectar el passat, com és el cas del Bar Bodega Salvat. I quan diem “en estat pur” també ens venim a referir a la classe de parròquia que hi trobes. Quan una bodega és una qüestií de tota la vida, no ho és només pel producte que s’hi despatxa o pel que penja de les parets. A un lloc així no té sentit anar-hi sol.

Amagat entre dos carrers estrets (Andalusia i Sagunt), el Salvat és la mare de tots els locals per a qui busqui tot el que hem dit fins ara. Potser algun racó bruteja i les taules de fòrmica tenen poc encant. És possible que el got de tub no sigui el més indicat per servir un bon vermut. Però estem en un d’aquells llocs on la imperfecció ambiental, aquella deixadesa que fa que un póster futboler es mantingui enclastat en una paret des d’abans del 82, són valors. També tenen fotos emmarcades amb clients cèlebres, la més rutilant de les quals seria, potser, una amb en Quim Monzó.

La nevera empotrada amb tot l’exterior de fusta, el mosaic de rajoles figuratives que tant recorda al de la Bodega d’en Rafel, la barra de marbre, el mirall ovalat de la prestatgeria i la vitrina de trofeus esportius que ocupa dos trams de paret, tot plegat respira personalitat. Això, i la gentada d’habituals que omplen el bar, tant li fa si és a l’hora del vermut o al vespre, fent la copeta de final de jornada, la del descans del guerrer. S’hi respira, sobretot, el món real.

Bar Bodega Salvat: [mapa] [facebook]


Publicat dins de A l'estranger, Bars, Sants / Hostafrancs, Tapes, Vermutets | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Sant Antoni fa calçots

Posted on 14 març 2012 by

Amb el bon temps s’acaba l’excusa convencional per fer sortides de calçotada i toca no perdre les oportunitats que es presentin. Buscant pel Maresme ens vam trobar un restaurant especialitzat al qual havíem d’anar a ulls clucs. Havíem de fer honor al nom!

Sant Antoni: calçots

El Sant Antoni és una antiga masia reformada que ha quedat envoltada de torretes unifamiliars i apartaments d’estiueig a Premià de Dalt. Està ben reformat i és un d’aquells llocs als quals s’hi pot entrar amb el cotxe i que té un bon pati amb terrassa per fer el vermut s arribes abans d’hora i jardinet perquè els marrecs campin sense emprenyar massa.

A dins és prou espaiós (ideal per a grups) i fa olor de brasa. Vam veure passar trossos de carn realment impactants, també cargols i carxofes i bolets… Però nosaltres anàvem directes al tema, i la cosa va anar així, així.

Els calçots, servits seguint el cànon sobre una teula, van ser, curiosament, el menys destacable. A alguns se’ls havia quedat gust de paper de diari, però la salsa sí que era bona, i ja se sap que això és mitja vida.

En realitat, el calçot només és l’excusa per fer un àpat pantagruèlic, una cosa que el Sant Antoni entén molt bé. Per això el “menú calçotada”, a banda d’una teula per barba, inclou assortit d’embotits catalans, xatonada, xai i botifarra d’Osona amb mongetes, crema catalana, porró de vi, crema catalana i copa de cava per culminar. Tot prou satisfactori i indicat per sortir rodolant sense parar fins a Premià de Mar.

Preu: Menú calçotada – 33 euros pp.

Sant Antoni: [mapa] [web] [937515211]

Publicat dins de A l'estranger, Restaurants | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

El Roure on tothom sap com et dius

Posted on 1 març 2012 by

Clàssic entre clàssics per fer tapes o cafès. Per molt que diguin allò de “ja no és el que era”, ningú se sorprèn que estigui petat gairebé sempre, per la qual cosa és recomanable anar-hi en hores mitjaneres, a matar el temps llegint o simplement a mirar, a través d’aquelles finestres enormes, la vida com circula pel carrer, a les petites artèries de Gràcia cap a Sant Gervasi que són Lluís Antúnez i la riera de Sant Miquel.

El Roure, combinat de la casa

El rètol del Roure és antic com les fotografies que decoren l’interior, està ben treballat i hi posa “El Roble”, tot i que popularment s’ha preferit la nomenclatura catalana. És un lloc de parroquians, que es queden drets a la barra de fusta, tan d’estil parisienne, com qui fitxa a la feina; de colles, penyes i famílies que han convertit en costum el fet de reunir-s’hi a fer un pica-pica.

Fins i tot quan és pràcticament buit fa una certa remor vital. Com que té un horari força llarg, de 7 del matí a 1 de la nit, és una experiència a tota hora i els veïns més fidels solen recomenar-lo per menjar el menú del mig dia entre setmana, especialment els dijous per l’obligada paella, que té fama a tot el barri.

Qui s’inclini més per les tapes, ha de saber que hi ha absolutament de tot, i que s’hi estila una relació qualitat preu difícilment batible. Només direm que el combinat de la casa pel vermut val 3,10 euros. Amb el Roure no descobrim la sopa d’all, ja ho sabem, però sempre trobem necessari fer recordatori de que existeix i que pot ser molt bona.

Preu: 1 llardons, 1 combinat, 3 Epidor, 1 carajillo J&B – 14,35 euros

Bar Roure: [mapa] [932377490]

Publicat dins de A l'estranger, Bars, Bocates, Gràcia, Menú, Tapes, Vermutets | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

El nou Ordesa

Posted on 21 febrer 2012 by

Sí, és l’Ordesa de tota la vida. Un enclau estratègic de la Barcelona cràpula de fa més de cinquanta anys, d’aquells que no tancaven mai, o que obrien a l’hora ideal en què tancaven els caus dels últims noctàmbuls. Ai, quants matins intentant esmorzar a la taula que feia aparador exterior, observant com a fora la ciutat començava a estar més eixerida que tu mateix!

Ordesa Tapería: Huevos Cabreados

Ara fa poc que li han rentat la cara. El van tancar uns quants dies, el van posar de bonito i han reinventat la terrassa de forma espectacular. Tot plegat amb prou gust pels temps que corren, malgrat que sempre podrem témer que aquesta reforma suposa el típic exercici de disseny modernet que avui queda aparent i que en deu anys es veu cutre i brut, perquè no està pensat per perdurar ni per tenir-ne cura. Potser aleshores ens agradarà més, que una mica així, de fet, era l’antic Ordesa. Tan retro i deixat que la solera resultava enganxifosa i agresiva. Però per això encara quedaria molt.

Amb les millores i els inconvenients que siguin, el bar no deixa de ser una cantonada oberta on s’hi acaba ajuntant el millor de cada casa, per la qual cosa no sembla que hagi de perdre aquell caràcter canalla. Ara mateix, l’Ordesa convida més a entrar i s’ha convertit en un port on fan escala els usuaris de l’Aerobús, els gorrons de tabac i els despistats que busquen un lloc per veure el Barça a última hora (si no n’hi ha, la tele escup RAC105 a tot drap). Almenys, no té pinta de que l’hagi xuclat el grup El Reloj, com la resta de bars after que hi ha als xamfrans d’aquesta part de l’avinguda.

Raons per anar a l’Ordesa n’hi continua havent, t’hi posis com t’hi posis. Per exemple, l’aixeta d’Estrella Damm té més pressió que a la majoria de bars de Barcelona, amb la qual cosa les canyes “ben tirades”, a la madrilenya, són factibles. I la cerveseta es pot acompanyar amb una tria de tapes i montaditos que li donen molt color a la barra. La majoria d’exemplars són els clàssics, però també tenen alguns tastets de creació original.

A la carta se li suposa la millor de les intencions i un bon punt de refinament. S’hi miren bé amb el pernils, i amb els embotits ibèrics i els formatges en general. A més, tenen una graella on fan coses com txuletons de kilo. I salsitxes alemanyes i hamburgueses acomopanyades d’ingredients poc comuns.

La resta és una mica de tot: cap-i-pota, pollastre yakitori, torres de capresse, llagostins amb soja i mel, xips de carxofa, brie arrebossat, daus de filet al romaní, favetes amb pernil… Coses així. Amb il·lusió.

Preu: 1 montadito, 1 Huevos Cabreados, 1 canya, 1 carajillo J&B – 10,25 euros

Ordesa Tapería: [mapa] [facebook]

Publicat dins de Bars, Bocates, Tapes, Terrasseta | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari