Qui no tingui gaire consciència de sí mateix abans de l’any 1982 deu pensar que els italians en general, i les pizzeries en concret, són entre nosaltres des del principi del temps. Però tot indica que no. Els grans sostenen que la Península Ibèrica només ha rebut dues invasions transalpines en els últims 2.100 anys, l’última de les quals coincideix amb el Mundial de futbol d’ara fa tres dècades.
Van venir, van guanyar, es van lligar les nostres dones i molts d’ells, lògicament, van trobar el pla tan atractiu que van decidir quedar-se i, per guanyar-se la vida, muntar uns restaurants que han servit per perpetuar la seva presència entre nosaltres, a cops de fer venir nebots i cosins, que fan de cambrers de temporada.
Requisit indispensable perquè un italià sigui com cal és que el regenti una família napolitana. Per molt Llombardia, Piamont, Véneto i Toscana que tinguin, Itàlia seria un solar tristíssimament desèrtic si no tinguessin la Campània, Calàbria i Sicília, províncies receptores d’una vital influència catalana i, sobretot, més endavant, espanyola. Si són com són, per alguna cosa havia de ser.
Al damunt de tot això hi ha La Tarantella, la trattoria més napolitana del món i el més nostradament italià del barri. Té les parets cobertes de pulcinelle, mastroiannis, sofialorens, totós, cannavaros i, fins i tot, un collage commemoratiu de la Copa del Món del 2006, l’única que han guanyat des de la d’Espanya.
Menjar a La Tarantella és una experiència definitivament familiar. L’amo, un paio immens dels que imposen respecte (ell és qui fa aquelles pizzes que et valen per un plat únic i mig), la seva dona, que sembla minúscula però, al cap i a la fi, és l’autèntica mestressa, i els dos fills adolescents, formen l’equip titular (els parents i amics suplents van rotant d’any en any).
Hi serveixen plats típics italians, de vegades tan típics que a molta gent li sonen realment atípics. Un punt molt a favor que se suma al fet que tota la cuina és a la vista, darrere la barra. I una altra cosa que és un puntet: les dues primeres pàgines de la carta van dedicades només als antipasti, des de les amanides tipus capresse fins a la burrata, passant per les olivotes arrebossades i farcides amb mortadel·la. És a dir, només amb els aperitius ja podriem tornar a casa ben dinats.
En realitat, la carta té dues pàgines de tot: per les pizzes, que ja hem dit que són monumentals; després hi ha els segons amb tota mena de carns a la brasa, escalopes i carpaccio; les de la pasta eixuta i, bum!, la pasta fresca, que és on peten la panna. Com diria aquell: pasen y vean! L’únic que ens queda és rematar la feina amb un xarrup de limoncello, i cap a casa a dormir-la!
Preu: 1 olives farcides, 1 pizza pernil, 1 lassagna d’alberginia, 1 ravioli marisc, 3 canya, 1 vi, 2 aigua, 1 gelat, 1 tallat, 1 carajillo J&B – 64,58 euros
La Tarantella: [mapa] [934231995]
Sant Antoni (i part de l'estranger) 