La Pepita: la tapa, el bocata i més enllà

Teníem La Pepita a la wish list de l’Estranger de feia molt temps i, un cop fet el fet, ens queda clar que les espectatives, si són altes, resulten el doble de satisfactòries quan s’acompleixen. La fama que aquest petit restaurant de Gràcia s’ha guanyat en poc temps sembla més que merescuda. Anem a pams.

La Pepita: ventresca de tonyina encebada amb tirabecs

El local té un aire modern i elegant i des de l’entrada et fa la sensació que és un afer de família -al voltant del xef, Sergio Andreu, deixeble d’Alberto Herráiz, del Fogón, a París- i el tracte que t’hi dispensen és tan familiar com lògic.

Les guies en línia estil Trip Advisor han fet que estigui intransitable gairebé sempre els caps de setmana, però qui s’estimi més sortir a dinar que a sopar pot arriscar-se a anar-hi fins i tot sense reserva.

Un encert: a la barra se li dóna importància, així que no us dolgui seure-hi si no trobeu taula. Està preparada perquè t’hi sentis còmode i té un enorme mirall a la paret que deixa ben clar tot el menú de tapes i recomanacions. A més, el local tempta de mala manera a anar-hi simplement a fer l’aperitiu: gintònic i olives, vermut amb anxoves de la casa, una canyeta amb l’ensaladilla Pepitovska

La llegenda explica que el nom del restaurant s’inspra en els entrepans de carn, dits en castellà. Aquí, el món del bocata i la possibilitat d’explorar-lo són un dels temes d’interès centrals. En diuen “pepitas” i tenen ingredients quasi arriscats, tant com textures insospitades.

Quan te’l posen a taula, el menjar sol enamorar a la vista, sembla quotidià i refrescant alhora i, un cop sota el paladar, compleix el que propmetia. A la carta no hi ha gaire cosa que se surti d’un menú de tapes tradicional, és la imaginació davant la cultura popular el que li dóna el millor plus. Una part important és herència del Sud (altre cop la família), com el cazón a l’andalusa amb maionesa de llima, o el postre de “mel(oja)” i mató (amb carbassa i pipes).

Així, els Andreu són inventors de conceptes amb gràcia, com les “tapalatas”, que combinen una tapa en conserva i una de cuina. Si hi afegeixes l’ensaladilla i unes croquetes, et queda un “trifàsic”. També tenen la VIC (“very important croquette”), que està feta d’ibèric i és enorme. I podríem seguir parlant de les croquetes de pollastre rostit (s’hi masteguen trossos!), l’amanida de tonyina, el montadito de tartar o la varietat d’ous al plat, però no acabaríem mai. Veus els noms escrits a la carta i et semblen plats de tota la vida, el curiós és que quan els tastes et sembli que ho fas per primer cop.

Preu: 1 cazón a l’andalusa amb cogollos i maionesa de llima, 1 croquetes de pollastre rostit amb romesco, 1 ventresca de tonyina encebada amb tirabecs, 1 montadito de steak tartar, 2 ous ferrats amb pernil ibèric i patates, 1 mel(oja) i  mató, pa amb tomàquet, aigua, 3 canyes, 2 vi negre, 1 tallat, 1 carajillo J&B – 66,45 euros

La Pepita: [mapa] [web] [info@lapepitabcn.com] [932384893]

Quant a Sant Antoni (i part de l'estranger)

Blog sobre llocs per beure i menjar al barri de Sant Antoni de la capital catalana.
Aquesta entrada s'ha publicat en A l'estranger, Bocates, Gràcia, Restaurants, Tapes i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s