Gelida, la farga de Vulcà

Com que no ens en sortiríem per molt que ens hi poséssim, no som aquí per descobrir la sopa d’all. I sabem que el Gelida no necessita cap recomanació perquè presisament ara està més de moda que les ulleres de pasta. És estranya la vegada que no el trobis ple, tant per esmorzar com per dinar dinar. Però ens queda tan a prop del centre d’operacions i ens agrada tant, que no podem consentir que ens falti al currículum d’aquesta andròmina de blog.

Per moltes vegades que hi vagis, el Gelida mai deixa de meravellar-te. I això que a primera vista no té res. No té l’encant dels locals ben reformats d’ara. La decoració, per dir-ne d’alguna manera, és plana i sembla un fill bastard dels anys setanta. Amb prou feines hi queden vestigis del celler que havia estat abans. Potser la gran fotografia emmarcada d’una formació immemorial del Barça o les bótes que sobreviuen prop del sostre amb vins dins de la panxa tan edificants com els de la mateixa Gelida, de Gandesa o del Priorat. I els porrons amb els quals te’ls serveixen a taula, esclar.

El fet és que el lloc bull dins d’un foc que pots fer teu amb molta facilitat. És una afer de família, la mateixa que el porta des de l’any 1947. Els clients hi mengen a taula compartida sense problemes i agraeixen la complicitat dels cambrers, que porten allà anys i panys i tenen més gràcia que ningú. Tot plegat fa caliu.

De tots els racons que hi deu haver al Gelida, el que ens sap més greu no haver vist és la cuina. Ha de ser el taller més frenètic que li queda a l’Eixample. Els plats surten a tota velocitat. Per això, la recomanació clàssica és que, encara que es trobi de gom a gom, no s’hi val a desistir. El local és mes gran i té més circulació de personal del que sembla. Et trobaran lloc per seure molt aviat.

Però, òbviament, del que es tracta és d’omplir-se la panxa i fer-ho de gust. Si pot ser, a un preu raonable. Com en tants altres llocs que porten la cuina de mercat tradicional a la sang, aquí no hi ha menú, sinó una llista enorme de plats de sempre i del dia. Les racions no són monstruoses, però, fet i fet, pots dinar amb tres plats i encara et surt barat. El braó, les galtes i les diferents versions de bacallà són els únics que passen -per cèntims- de quatre euros. La majoria no arriben a tres.

Només hem esmentat tres de les especialitats fortes de la casa, però també tenen molt predicament el fricandó i el capipota, o l’amanida de la casa, que inclou musclos i conserves saboroses com l’anxova i la carxofa. Evidentment, la paella és obligada els dijous i, si no, hi ha clàssics com el conill al forn, les sardines, els pèsols, algun peixet del dia i tota la bateria de receptes domèstiques que van des de la carn arrebossada fins a les salsitxes amb tomàquet.

Si fos per nosaltres, tocaria Gelida avui i demà. I demà passat també. I l’altre.