Alegria, dies de glòria

És un record antic. Ara fa deu anys, o més, vam quedar un diumenge al matí per fer el vermut en un local de la ronda de Sant Antoni que ja no existeix. La cita es va allargar fins que ens vam avorrir del lloc i vam decidir fer el segon vermut a l’Alegria. Encara no era l’hora de dinar, però aquell dia s’hi estava tan bé, amb el fred a fora i la llum vaporosa de dins, que, sense haver-ho previst ens hi vam quedar fins a passat el capvespre. Una canya per aquí i una altra per allà, una tapa per fer coixí de tant en tant, i una tertúlia d’aquelles que segellen amistats eternes.

Alegria: tonyina en escabetx

Ara és diferent, en comparació a fa deu anys i molt més en comparació a la història centenària que té. És un bar de veinat i de passavolants, amb un terrassa, un tendal i una cara noucentista que valen un imperi. I un detall que ens fa caure de genolls: ocupa un dels pocs xamfrans de la Gran Via occidental que encara no s’ha convertit en un enclau del trist Grupo El Reloj.

L’Alegria d’avui està governat per dos cambrers simpatiquíssims, un romanès i l’altre marroquí, que et poden tenir de xerrera tota la tarda. Però no sabem si són conscients de la història que els envolta. Per dir-ho clar, si l’Alegria l’haguessin plantat al bell mig del Paral·lel a la dècada dels anys 20 i si estés empaperat fins al sostre de pòsters de Toulouse-Lautrec, ens semblaria la cosa més normal i autèntica del món.

La decadència d’uns altres temps es reconeix en la dels nostres, tot i que encara mataríem per tenir a casa les seves columnes, els miralls, la barra i la façana, i aquelles golfes amb barana que ja no s’utilitzen encara que hi hagi taules per si de cas. Que tenen làmpades de vés a saber quan per contrastar amb un terra que sembla de rajola clàssica, però que en realitat és de linòleum. És igual. Allà dins notes que alguna cosa de la història et frega el clatell.

Insistim en la història i en l’estètica del bar perquè no hi ha massa més que no sigui aquesta mena d’esperit en un lloc com l’Alegria en el segle XXI. Per demandar, hi trobareu tapes de tota la vida a petita escala, però en varietat generosa. Només cal acostar-se al mostrador de la barra: russa, tonyina en escabetx, banderilles, croquetes, truita… coses així. Com a curiositat, us poden servir un jalapeños. Després hi ha bocates tan bons com en qualsevol altre lloc i esmorzars de suc de taronja i ous amb bacó o amb patates. I plats combinats estil salvatge per dinar.

Per si de cas, aquí ens quedem amb les tardes de resguard, tant si són cafè amb llet com de birra continuada. Amb la germana gran, la tieta petita, la mare postissa… Ei, Tillín!

Preu: 1 mitjana – 1,90 euros

Alegria: [mapa]

Quant a Sant Antoni (i part de l'estranger)

Blog sobre llocs per beure i menjar al barri de Sant Antoni de la capital catalana.
Aquesta entrada s'ha publicat en Bars, Bocates, Tapes, Terrasseta i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s