La Createca, per al cos i la ment

Els avis ens havien explicat que a l’escola del seu temps se’ls ensenyava aquell lema tan qüestionable de “la letra, con sangre entra”. Avui sabem que la cultura entra més bé amb la teca. I si no, aneu a fer un cop d’ull a qualsevol inauguració en un museu a Fixar-vos en el càtering que s’hi dóna. D’aquí a La Createca, que és una cosa més modesta que els casaments que es fan al MNAC, però que, com a espai cultural i gastronòmic, té el seu mèrit i la seva gràcia.

Com a projecte no inventa res. Hem vist néixer i morir molts bars d’intenció intel·lectual. Com a intenció, presuposem que sempre és una cosa d’agraïr, però de la majoria ni en recordem el noms. D’altres han sobreviscut amb èxit durant anys i dècades i esperem que sigui el cas d’aquest local, perquè s’hi està molt bé, i s’hi menja encara més bé.

A La Createca s’hi pot anar a passar una hora morta, llegint tranquil·lament. O a passar una hora tonta, simplement a demanar una cervesa Espiga i passar-se-la escoltant la música d’ambient (que sí, sempre és molt bona). Hi hem anat a fer un vermut de Reus (el Miró és el de la casa) i a berenar amb cafès, infusions i pastissets casolans. I, sobretot, hi hem anat a menjar. Facis el que facis, sempre acabes tirant alguna cosa avall, perquè practiquen el sa costum de la tapeta gratis.

Ells defineixen la cuina que fan com a “gastronomia en petit format”, perquè el principal reclam de la carta són les tapes i els platets. Entre el tipisme i la modernor, desfilen els musclos en escabetx, la russa, les braves, la tripa, l’ajoarriero manxec (del que porta bacallà, vaja) i el hummus.

Punt i part per a la varietat delirant de croquetes. N’hi ha de pollatre, coma tot arreu, però les que criden més la intenció són d’alga wakame i musclos, d’oliva negra, de fesols, bolets i botifarra negra i de roquefort i nous.

Després hi ha plats més potents, els que solen desfilar pel menú del mig dia, que no passa massa dels 9 euros. Anem a sac amb la vedella a la cervesa negra, les mandonguilles amb sípia, el remenat de bacallà i alguns plats especials del dia. El de fricandó amb moixernons i puré de boniato ens va semblar exquisit. A més, hi sol haver una amanida i una crema diferents cada dia per dinar. Ens va astorar particularment el fet de tastar la de coliflor i que ens agradés, perquè normalment detestem aquesta cosa botoruda.

Prometem que algun dia hi anirem més a cultivar la ment que el sobrepès propi. Segur que paga la pena. A les parets del local sempre hi penja alguna exposició temporal i al fons de tot hi ha una petita sala d’actes on hi passen moltes coses. Si sou poetes podeu anar-hi a fer una lectura; si teniu un grup de teatre hi podeu assajar i, fins i tot, estrenar l’obra; si heu escrit un llibre hi podeu fer la presentació; podeu fer-hi tallers i xerrades de tota mena. I així. Sona com l’excusa perfecta per deixar el running, oi?