Està més pensada per assaborir les essències del vermut, però la Bodega Gracian t’entra abans per la vista que pel gust i l’olfacte. No perquè sigui el típic bar de disseny de l’Eixample. No faria per a una zona, la Nova Esquerra, que encara es considera veïnat i que presumeix de costums planers. I es tracta d’això.
Et crida des del carrer amb la façana de color vi. Té aquella mena d’austeritat que es fa simpàtica. Un cop a dins te n’adones que tota aquesta façana és finestra i que l’espai, quadrat i amb la barra al final, s’omple de llum. I la llum rebota per tota arreu, en un mirall antic i sobre les taules de marbre. I tot sembla més ample.
El local ja havia estat un celler i va ser rescatat a finals del 2012 després d’anys amb usos diversos, molt menys lluïts. Els responsables van ser en Santi i el Gracià Pedro. Els molt entesos en música reconeixeran el nom del segon perquè és el guitarrista del grup Bremen i de la banda de Nacho Umbert. I coincideix amb el nom del negoci, per tradició familiar, de pares i avis.
Que la bodega és un afer de família s’entén des que un s’assabenta que en Santi i en Gracià són cosins, i que la mare d’aquest últim sol implicar-se en algunes de les coses que trobem a la carta, com les croquetes. Unes croquetes molt fines, de concurs.
La fama, però, els ha arribat per l’ensaladilla russa, la truita, unes braves molt potents, les canyes de Mahou i els vermuts. També va fent fortuna una invenció de la casa, un pintxo tipus Gilda, però amb un llagostí entre l’oliva i el bitxo. Naturalement, l’anxova és un altre tema obligat, ella sola o en combinació, coronant una carxofa o farcint un tomàquet sec.
A la rebotiga hi ha una cuina, gràcies a la qual també es pot menjar “calent”. Tapes i racions de fideuà, paella, cargols, bolets i, fins i tot, txuletón, solen aparèixer com a ofertes del dia. Entre les coses fixes per omplir la panxa hi ha taules d’embotits i formatges i uns quants entrepans que prometen espectacle, especialment el de botifarra esparracada i el de pollastre al pesto amb formatge.
Diu que el producte fresc prové de la Boqueria i que moltes de les conserves que enriqueixen els aperitius són de casa bona, com l’Espinaler i la Mariol. Els embotits i els formatges vénen del Nord i del Sud, del Rosselló i de les Balears. I podeu completar el festival amb la necessària selecció de vins, que també sona propera -a més d’assequible-, i unes quantes ampolles de cerveses artesanes.
Preu: 1 sardines, 1 russa, 1 xampinyons, 3 cerveses, 1 tallat, 1 carajillo J&B – 19,90 euros
Sant Antoni (i part de l'estranger) 
Som fans de la canya de Mahou ben tirada de la Gracián. Molt! És gairebé la única ben tirada que hem trobat a Barcelona. Un “derrame” com Déu mana, escuma fina i compactada a cop de got sobre la barra, fredíssima, i en got petit i llarg. I d’una cervesa que és prou lleugera com per permetre anar bevent al ritme de les tapes “ad infinitum” sense agafar un pet com una gla. Chapeau!
El noi que el porta, un dels dos germans em sembla, i la noia són un encant, atents, professionals i estan pel que toca. Quan hi són algun d’ells dos no ho dubtem ni un moment i passem a dins o ens quedem a la barra-barril de l’entrada. Amb l’altre noi el bar no és el mateix.
Les taules de fora acostumen a ser ocupades sempre pels habituals i els seus mots encreuats 🙂 Algun d’ells amb cara prou coneguda.
Gràcies per aquesta crònica d’un bar que veig poc ressenyat. L’estava esperant!
De professionals de la canya Mahou n’hi ha més, però segurament els coneixes. Prova al Morro Fi (https://santantoniestranger.wordpress.com/2011/03/08/morro-fi-el-bar/). Moltes gràcies per l’entusiasme!
Guau quina pinta té tot!! Haurem d’anar-hi sí o sí!
Un petó!
http://saragutierrezalcaraz.wordpress.com/