Com que una excursioneta sempre va bé, qualsevol dia podem fer uns quants quilòmetres, no masa, fora de la capital i enfilar-nos a la primera muntanyeta que es troba entrant al Maresme. A Tiana hi ha L’Avi Mingo, un d’aquells restaurants tradicionals que a ciutat, simplement, ja no són possibles.
El local conserva un aire de fonda del segle XIX. Se li noten les reformes, però encara es veu rústic i entre parets tan gruixudes s’hi està fresquet.
L’entrada principal es bifurca en dos accessos. A la dreta hi ha el bar, on es pot dinar de menú entre setmana i que antigament era conegut com el Cafè de Dalt. Era un centre de reunió d’artistes i intel·lectuals (el més conegut era Isaac Albèniz) que estiuejaven al poble i hi passaven les tardes de tertúlia. No tenim notícia que Lola Anglada hi entrés mai, però, almenys, el carrer de L’Avi Mingo porta el seu nom.
A l’esquerra tenen el restaurant, allargat i presidit per una llar de foc de la qual penja un retrat a l’oli del mateix Mingo. Passats trenta anys d’existència, el seu fill, en Jaume, porta el negoci, i té una tercera generació, la Cristina i la Sandra, fent de mestresses al menjador.
Al segle XXI les celebritats ja no fan cafès a l’ala dreta, sinó que s’entaulen directament, al bell mig d’una clientela habitual formada principalment per residents benestants, que, en un vila com Tiana, són pràcticament fauna autòctona. (I això ha de servir d’avís perquè ningú s’espanti quan arribi el compte).
Una despesa extra de tant en tant per anar a L’Avi Mingo paga la pena si el que es busca és cuina catalana de la bona, amb producte autèntic i de gamma alta. Pràcticament tot el que es veu a la carta té cognom i és de fiar. Les mongetes, del ganxet; els pèsols, de Llavaneres; el xató, de Vilanova; el trinxat, és clar, de la Cerdanya i el peix, d’Arenys de Mar.
Se’ls agraeix que amb el producte de temporada siguin del tot estrictes. De faves, pèsols, carxofes, rovellons o calçots només n’hi ha quan toca. I quan toca, toca bé.
Per a tot l’any tenen un munt d’altres especialitats: canalons casolans, capipota amb cigrons, cabrit al grill, carn a la brasa (amb llenya d’alzina), escalivada amb anxoves, escudella i carn d’olla… I una debilitat per a golafres: la truita tianenca, que porta mongetes i dues menes de botifarra, negra i del perol. No saps mai si demanar-la de primer o de segon.
Amb tot això, és una làstima que els esmorzars els facin d’entrepà i no de forquilla. En els temps que corren ja seria el màxim, però tampoc és qüestió d’anar demanant-ho tot, oi?
Preu: 1 amanida de tomàquet de Montserrat, 1 truita tianenca, pa torrat amb tomàquet, 1 canya, vi, 1 carajillo J&B – 35,20 euros
Sant Antoni (i part de l'estranger) 