Doncs, sí, aquí també hem estat al Celler Cal Marino, i ens va donar ganes de parlar-ne. I de parlar-ne bé, com faria qualsevol que hi hagi posat els peus. En la Barcelona del renaixement dels bars bodega antics, aquesta iniciativa, que compta uns dos anys de vida, suposa el màxim exponent de la renovació d’un gènere.
D’entrada, l’accés al local crida l’atenció. Sembla que estigui fet on abans hi havia un garatge o un taller, d’aquells que tenen un llarg passadís d’entrada i un espai més ample al fons. Aquí s’hi situa el bar pròpiament dit, mentre que el passadís és una impactant exposició de bótes en filera, perquè es vegi de principi que estem en un celler i que de vins a doll no en falten. Ens seria impossible detallar tots els recipients, però segur que hi trobeu el que busqueu.
Si no, a dins trobareu un petit uinivers de prestatges atapaïts d’ampolles. L’enacarregat només necessitarà un parell de dades perquè us emporteu a casa el vi ideal per a l’ocasió. I que no us estranyi si us reben amb un “Hola, reis, què posarem?”. Una de les coses especials que té Cal Marino és aquest tracte de familiaritat, com el que et donarien les venedores de les teves parades favorites al mercat.
Si entreu a fer un vermut, es pot recomanar simplement el d’aixeta, molt fi, que aprofita un dels dos tiradors d’Estrella Galicia que tenen. I sí, evidentment serveixen la cervesa gallega que causa furor a tota la ciutat, però si no en sou uns convençuts, fixeu-vos en l’exposició d’ampolles artesanals i importades. No us faltarà de res.
També és bo preguntar a l’hora de menjar. Hi ha coses que canvien setmanalment, especialment pel que fa a l’assortiment de formatges. Tampoc us talleu si es tracta d’apropar-vos a l’aparador: mirar i salivar, és tot una.
A més dels formatges, els embotits són artesanals i delicats. Però convé fixar-se en tot: les papas arrugas amb mojo i l’originalitat de les croquetes (ceps i foie, roquefort i nous, sobrassada, cua de bou i Guiness, trompeta de la mort i calçots, escudella…) semblen especialitats importants al costat de la varietat, també prou creativa, de les tapes i el montaditos.
Es poden tastar coses tradicionals que potser aquí no ho són tant, com la melva o la cecina. La base d’ingredients és de matrícula d’honor al bon gust: torta del Casar, cabrales, foie, figues confitades, tomàquet deshidratat en oli, moixama, txistorra, mel, piquillos, bacallà, sobrassada, olivades, ricota, Tête de Moine… Aneu combinat, aneu.
Ens deixem per a una altra ocasió, els plats cuinats i les postres casolanes, que en un article amb prou feines ens dóna per al pica-pica. Només cal dir que, per quan quedes tip, encara has de fer lloc per a un xarrup de mojito, o de gintònic. Bufa.
I tot això mentre a l’ambient sona una selecció musical que va de manel a Johnny Cash. No ens sorprèn que al Cal Marino ja no s’hi trobi lloc per seure a partir de les 21.30 qualsevol vespre entre setmana. Per cert, que si hi aneu dissabte o diumenge, a les 15.00 tanquen. Avisats!
Preu: 1 baderilla de tonyina i formatge, 1 salmó marinat amb ricota, 1 melva amb piquillo i formatge fresc, 1 piruleta (llagostí+tomàquet sec), 1 banderilla de seitó, 1 cecina amb torta del Casar, 1 vermut, 2 cervesa – 16.05 euros
Sant Antoni (i part de l'estranger) 